Un bon partit d'handbol pot acabar perfectament amb un resultat de 24-18. Això pot ser un partidàs. Entre altres raons, perquè el valor del gol és molt alt. Com més gols hi ha, més disminueix el valor del gol. En això, obviament, intervé la defensa.
La defensa no és, principalment, qüestió de fer-ho bé o malament. És, en la major part, qüestió de voluntat i determinació.
Si a un nen petit, tot i que no ho necessiti, se li ha de fer aprendre a netejar-se les dents cada dia abans d'anar a dormir, o a escalfar, o a fer estiraments després de l'entrenament, amb l'únic objectiu de crear un hàbit bo i saludable, també se li ha de crear l'hàbit de defensar.
Defensar pot convertir-se en un gran plaer. Veure com l'equip atacant es desespera veient-se incapaç de superar el sistema defensiu, veure com el meu atacant no pot superar-me, començar a interceptar passades i fer contraatacs.. i veure com marxem en el marcador..
Un equip que defèn és un equip seriós, que té les coses clares, que vol guanyar, que té ambició, que és agressiu, que té personalitat forta, etc.. I vosaltres mateixos podreu aplicar el contrari als equips que no defenen.
- Defensar bé fa que es puguin realitzar contraatacs
- Defensar bé desmoralitza l'equip contrari
- Defensar bé fa que ens facin pocs gols i que, per tant, necessitem menys gols per a guanyar el partit
dissabte, 25 de febrer del 2012
Molt bé, molt bé!!
"Molt bé", "molt bé", sentireu a vegades que algú crida des de la grada. I no us extranyeu si realment no heu vist res mereixedor d'aquesta valoració. Senzillament, és així.
Hi ha pares desorientats que desorienten els seus fills. L'Hiparc no és partidari de treure-los-els la custòdia per mals pares, ja que ho fan honestament i amb bones intencions. Però no s'adonen que estan fabricant persones imbècils. I sí que caldria fer-hi alguna cosa.
Un nen és una pàgina en blanc. Tot el què els seus pares hi aboquin, en qualsevol sentit, s'hi veurà reflectit. Un nen necessita referents com l'aire que respira. Saber el què està malament i el què està bé. Saber què es pot fer i què no. I, sobretot, saber obrir els ulls i saber fer servir el seu cervellet.
Quan l'Hiparc era jugador en actiu, hi havia partits en què el seu equip perdia. I si el seu equip perdia, era després d'haver-s'hi deixat la pell durant tot el partit. A la sortida, esperaven els pares. En algun cas, els fills encara havien d'aguantar algun comentari negatiu o recriminatori, per haver perdut.
Ara res d'això. Pot donar-se el cas en què els nens ES TOQUIN ELS NASSOS durant tot el partit i, a la sortida, encara els pares els portin de calçotada. I NO PASSA RES.
Ara, quan un nenet falla, se l'ha d'animar!! POBRET!! No sigui cas que es desmoralitzi!!
I no només aquests pares no aconsegueixen que el nen no es desmoralitzi, si no que el fan feble mentalment, amb poca o nul·la capacitat per assumir les seves responsabilitat (ja que no se li demanen), mancat de referents, desorientat i mancat de valors.
No se'ls acud fer-li la reflexió, per exemple, de la responsabilitat que té, davant d'ell mateix, però també davant de tots els seus companys, de fer el gol. Tampoc vull dir que se l'hagi de lapidar, però en cap cas cridar, i ben fort, MOLT BÉ.
Quan sigui una mica més gran, i potser treballi en una empresa, si algun dia aquest nen la caga, el pobre també s'esperarà que algú li digui 'molt bé', com feien el seu papa i la seva mama. I el què rebrà és una patada al cul.
Davant d'això, el nen esdevingut adult, potser retreurà als seus pares de no haver-lo preparat correctament per la vida. Però fins i tot en aquests moments, segurament els pares li diran que tot va ser culpa del seu entrenador, que no va fer bé els canvis, o que no el va animar prou.
Hi ha pares desorientats que desorienten els seus fills. L'Hiparc no és partidari de treure-los-els la custòdia per mals pares, ja que ho fan honestament i amb bones intencions. Però no s'adonen que estan fabricant persones imbècils. I sí que caldria fer-hi alguna cosa.
Un nen és una pàgina en blanc. Tot el què els seus pares hi aboquin, en qualsevol sentit, s'hi veurà reflectit. Un nen necessita referents com l'aire que respira. Saber el què està malament i el què està bé. Saber què es pot fer i què no. I, sobretot, saber obrir els ulls i saber fer servir el seu cervellet.
Quan l'Hiparc era jugador en actiu, hi havia partits en què el seu equip perdia. I si el seu equip perdia, era després d'haver-s'hi deixat la pell durant tot el partit. A la sortida, esperaven els pares. En algun cas, els fills encara havien d'aguantar algun comentari negatiu o recriminatori, per haver perdut.
Ara res d'això. Pot donar-se el cas en què els nens ES TOQUIN ELS NASSOS durant tot el partit i, a la sortida, encara els pares els portin de calçotada. I NO PASSA RES.
Ara, quan un nenet falla, se l'ha d'animar!! POBRET!! No sigui cas que es desmoralitzi!!
I no només aquests pares no aconsegueixen que el nen no es desmoralitzi, si no que el fan feble mentalment, amb poca o nul·la capacitat per assumir les seves responsabilitat (ja que no se li demanen), mancat de referents, desorientat i mancat de valors.
No se'ls acud fer-li la reflexió, per exemple, de la responsabilitat que té, davant d'ell mateix, però també davant de tots els seus companys, de fer el gol. Tampoc vull dir que se l'hagi de lapidar, però en cap cas cridar, i ben fort, MOLT BÉ.
Quan sigui una mica més gran, i potser treballi en una empresa, si algun dia aquest nen la caga, el pobre també s'esperarà que algú li digui 'molt bé', com feien el seu papa i la seva mama. I el què rebrà és una patada al cul.
Davant d'això, el nen esdevingut adult, potser retreurà als seus pares de no haver-lo preparat correctament per la vida. Però fins i tot en aquests moments, segurament els pares li diran que tot va ser culpa del seu entrenador, que no va fer bé els canvis, o que no el va animar prou.
La manca d'il·lusió
D'entrenadors, n'hi ha de tota mena, com de tot.
Però, darrerament, a les seves diverses, nombroses i complicades atribucions, hi ha pares (i mares) que pretenen afegir-li'n un altra: la de l'educació dels seus fills.
L'escola no està per educar (està per formar a nivell de coneixements). I menys un entrenador. Els nens s'han d'educar a casa. És allà on han d'agafar els hàbits, les pautes de comportament i els referents.
Com a conseqüència de diversos factors, una de les característiques dels nens d'avui és la manca d'il·lusió. 'Manca d'il·lusió', entenent aquest concepte con sinònim de desídia, passotisme, passivitat, indolència, manca d'esperit de lluita, manca d'iniciativa, retard en la maduresa de la seva personalitat..
En un altre bloc, l'Hiparc pot analitzar tot això. De fet, algun cop ja ho ha fet. Però en aquest, només pretén recollir el què, davant d'aquestes actituds, alguns pares reclamen: que sigui l'escola o l'entrenador qui aconsegueixin de motivar-los.
L'educació es fa a casa. I, per exemple, si en lloc de comprar als seus fills telèfons de 300 euros o blackberries només obrir la boca, si aquests pares als que no se'ls cau la cara de vergonya procuressin que els seus fills se'ls haguessin de guanyar, que haguessin de lluitar per aconseguir el què volen, que haguessin de merèixer-s'ho, potser després no anirien fent el pena per aquestes pistes del món veient com nens malcriats, a vegades, fins i tot es permeten de ser maleducats.
Però, darrerament, a les seves diverses, nombroses i complicades atribucions, hi ha pares (i mares) que pretenen afegir-li'n un altra: la de l'educació dels seus fills.
L'escola no està per educar (està per formar a nivell de coneixements). I menys un entrenador. Els nens s'han d'educar a casa. És allà on han d'agafar els hàbits, les pautes de comportament i els referents.
Com a conseqüència de diversos factors, una de les característiques dels nens d'avui és la manca d'il·lusió. 'Manca d'il·lusió', entenent aquest concepte con sinònim de desídia, passotisme, passivitat, indolència, manca d'esperit de lluita, manca d'iniciativa, retard en la maduresa de la seva personalitat..
En un altre bloc, l'Hiparc pot analitzar tot això. De fet, algun cop ja ho ha fet. Però en aquest, només pretén recollir el què, davant d'aquestes actituds, alguns pares reclamen: que sigui l'escola o l'entrenador qui aconsegueixin de motivar-los.
L'educació es fa a casa. I, per exemple, si en lloc de comprar als seus fills telèfons de 300 euros o blackberries només obrir la boca, si aquests pares als que no se'ls cau la cara de vergonya procuressin que els seus fills se'ls haguessin de guanyar, que haguessin de lluitar per aconseguir el què volen, que haguessin de merèixer-s'ho, potser després no anirien fent el pena per aquestes pistes del món veient com nens malcriats, a vegades, fins i tot es permeten de ser maleducats.
Els pares
Els pares.. Un dels grans problemes de l'esport de base. Opinen de tot, es foten en tot, criden, es barallen amb els de l'altre equip, critiquen.. I tot això sense entendre res, ni tenir experiència de res, ni coneixement de res.
Us imagineu que fessin el mateix, asseguts a les seves graderies, mirant com un físic núclear prova de treballar amb un àtom?
Doncs, pràcticament, això és el què fan.
Patètic.
Us imagineu que fessin el mateix, asseguts a les seves graderies, mirant com un físic núclear prova de treballar amb un àtom?
Doncs, pràcticament, això és el què fan.
Patètic.
Jugadors egoïstes
L'handbol és un joc d'equip, on cap jugador pot guanyar res ni quedar campió de res si el seu equip no guanya o no queda campió.
Hi ha jugadors que mostren ostensivament alegria després d'haver fer un gol, tot i que l'equip on juguin estigui fent un partit horrorós i, fins i tot, estigui perdent.
No són jugadors d'equip. Són persones egoístes, mal criades, que viuen en el seu món. La resta els importa molt poc.
El jugador egoísta, juga per ell. Vol fer gol, entorpint molt sovint el joc col·lectiu. Poca cosa més l'importa. Obviament, tampoc defèn massa.
Els reconeixereu fàcilment. Són una subespècie a extingir.
I, sobre l'egoísme, l'Hiparc ja ha escrit.
Hi ha jugadors que mostren ostensivament alegria després d'haver fer un gol, tot i que l'equip on juguin estigui fent un partit horrorós i, fins i tot, estigui perdent.
No són jugadors d'equip. Són persones egoístes, mal criades, que viuen en el seu món. La resta els importa molt poc.
El jugador egoísta, juga per ell. Vol fer gol, entorpint molt sovint el joc col·lectiu. Poca cosa més l'importa. Obviament, tampoc defèn massa.
Els reconeixereu fàcilment. Són una subespècie a extingir.
I, sobre l'egoísme, l'Hiparc ja ha escrit.
Missatge inicial
Aquest bloc que dedica l'Hiparc de Nicea al seu esport, l'Handbol, pretén recollir idees, situacions viscudes, sentiments.. Tota mena de coses que passen pel seu cap.
L'Hiparc les vol compartir amb vosaltres, esperant que us sigui d'interès i que us ajudin per a les vostres reflexions.
L'Hiparc les vol compartir amb vosaltres, esperant que us sigui d'interès i que us ajudin per a les vostres reflexions.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)