La manca d'il·lusió

D'entrenadors, n'hi ha de tota mena, com de tot.
Però, darrerament, a les seves diverses, nombroses i complicades atribucions, hi ha pares (i mares) que pretenen afegir-li'n un altra: la de l'educació dels seus fills.
L'escola no està per educar (està per formar a nivell de coneixements). I menys un entrenador. Els nens s'han d'educar a casa. És allà on han d'agafar els hàbits, les pautes de comportament i els referents.
Com a conseqüència de diversos factors, una de les característiques dels nens d'avui és la manca d'il·lusió. 'Manca d'il·lusió', entenent aquest concepte con sinònim de desídia, passotisme, passivitat, indolència, manca d'esperit de lluita, manca d'iniciativa, retard en la maduresa de la seva personalitat..
En un altre bloc, l'Hiparc pot analitzar tot això. De fet, algun cop ja ho ha fet. Però en aquest, només pretén recollir el què, davant d'aquestes actituds, alguns pares reclamen: que sigui l'escola o l'entrenador qui aconsegueixin de motivar-los.
L'educació es fa a casa. I, per exemple, si en lloc de comprar als seus fills telèfons de 300 euros o blackberries només obrir la boca, si aquests pares als que no se'ls cau la cara de vergonya procuressin que els seus fills se'ls haguessin de guanyar, que haguessin de lluitar per aconseguir el què volen, que haguessin de merèixer-s'ho, potser després no anirien fent el pena per aquestes pistes del món veient com nens malcriats, a vegades, fins i tot es permeten de ser maleducats.